Uff! D'acord, anem per parts.

Al començament de llegir-la, una de les primeres coses que vaig pensar és que la Mary Wollstonecraft Shelley va ser, sense ser-ne ella conscient, la pionera del romanç homosexual escrita per dones. O sigui, Walton, carinyo, ets gay i no ho saps. No passa res. La teva creadora tampoc ho sabia.

Passat aquest primer moment de fangirl, durant la primera meitat del llibre, l'estil em semblava entre soporific i "cargante". L'explicació que em dono és que estic en un moment vital on l'exaltació de les emocions em carrega, però es tracta d'una novel·la romàntica (as in Romanticisme literari, no romanticisme amoril), així que assumit aquest punt, l'únic que em quedava és la sensació de sopor. Però com que no sóc persona de deixar de llegir quelcom perquè m'avorreix, vaig aconseguir superar-lo, arribant a la segona meitat on ja es comença a posar realment interessant a diferents nivells.

A partir de la segona mitat, més o menys, el monstre creat pel Dr. Frankenstein té veu i explica la seva història, i em sembla, com a minim, molt desgraciat i miserable. Em costa poc empatitzar amb ell, tot i tractar-se d'un "home" i que, com es pensava en l'època, les dones estan al servei dels homes i pensa que té dret a ser estimat (espiritualment i carnalment) per una.

Deixant aquesta misoginia tan integrada de costat, el missatge de fons que rebo d'aquest personatge és que, com a criatures racionals i, sobretot, emocionals, mereixem amor. Quin és el problema? Que, com molt bé es diu durant tota la novel·la, només estimem i pensem en oferir els nostres afectes a "nuestros semejantes". El que em porta a pensar que el monstre és la materialització de l'alteritat.

L'aparent incapacitat del Dr. Frankenstein per mostrar-li un mínim de decència humana, de dedicar-li una mica de temps per entendre que l'únic que vol la criatura és afecte (no necessàriament en forma d'amor) és el que porta al monstre a convertir-se, efectivamente, en monstre.
Provoquem la desgràcia i la misèria al ser incapaços de superar les nostres pors i els nostres temors que projectem en l'alteritat, convertint-los i convertint-nos en criatures desgraciades eternament, perquè, si l'única manera en que la criatura del Dr. Frankenstein serà vista és com a monstre, l'únic que queda és convertir-se, efectivament, en monstre.

La sensació final que em quedo és d'una desoladora commoció.